Josepa Batalla, sociòloga
En els darrers anys s’ha constatat un endarreriment de l’edat a la que els joves europeus s’emancipen de les seves famílies, especialment en els països mediterranis, i aquesta situació planteja la pregunta de si els joves no poden o no volen emancipar-se abans. En aquest article es tracta d’assenyalar els motius pels quals els joves posposen l’edat d’emancipació i les característiques d’aquest fenomen a Andorra. (1)
Joventut i emancipació
El concepte de joventut és una construcció social i varia segons el context històric, social, polític i cultural (no és el mateix ser jove avui que fa un segle, i tampoc és el mateix ser jove a Noruega que a l’Índia). La joventut és una categoria social típica de les modernes societats industrials, quan es confereix visibilitat als joves com a grup social format per les persones que ja han assolit la maduresa biològica i han completat el procés de socialització però encara no han assumit els rols dels adults.(2) En aquest sentit, la joventut se sol definir com l’etapa de la vida en laque què es passa de la situació de dependència respecte als pares pròpia de la infantesa, a la independència i autonomia plena que caracteritza la condició adulta.
En les societats industrials, tot i les diferències segons l’origen social i el gènere, la majoria dels joves segueixen un itinerari lineal i previsible en la seva transició a la vida adulta (finalització dels estudis → incorporació al món del treball → formació d’una nova família). Però arran dels importants canvis econòmics, socials i culturals que s’han produït en les darreres dècades (mundialització dels processos econòmics, flexibilització del mercat laboral, canvis en les relacions familiars, societat de la informació, etc.), el procés de transició a la vida adulta s’ha fet més complex i canviant, i els itineraris de vida, condicionats per l’estructura i la segmentació social, són menys lineals, amb entrades i sortides del mercat laboral i del sistema educatiu o compaginant treball i estudis, amb situacions residencials o de convivència transitòries, etc. Per referir-se a aquesta situació de reversibilitat es parla de transicions tipus io-io.(3)
En aquest context, un dels canvis que més ha repercutit en els joves és l’ampliació dels anys d’escolarització, que ha comportat l’endarreriment de la incorporació dels joves al mercat de treball i de la formació d’una nova família.(4) El resultat és una prolongació de la joventut, ja que els joves travessen les diferents etapes a una edat superior fins a culminar el procés d’emancipació. Per aquest motiu l’edat no serveix com a criteri universal per a definir la joventut, ja que segons els països i l’àmbit que es consideri (finalització dels estudis, accés al mercat de treball, emancipació familiar, etc.), es pot incloure com a població jove els que tenen més de 15, 18 o 20 anys, i fins els 25, els 29 o els 34 anys.
L’emancipació familiar es pot definir com el procés mitjançant el qual els joves s’integren al món adult, assolint la independència econòmica (capacitat de viure dels propis recursos econòmics) i residencial (constitució d’una llar pròpia), i l’autonomia personal (capacitat de decisió sobre si mateix). En funció d’aquestes dimensions, poden donar-se diverses situacions entre la dependència familiar i la independència i autonomia total. Així, alguns joves estan emancipats a nivell residencial però no ho estan econòmicament (com els estudiants que no viuen a la llar familiar però segueixen depenent econòmicament dels pares), mentre que altres són independents econòmicament però no s’han emancipat residencialment (els joves que tot i tenir suficients ingressos no volen o no poden emancipar-se).
Dades sobre l’emancipació dels joves d’Andorra
L’emancipació és una situació desitjada per la majoria dels joves d’Andorra: només un 6% dels joves entre 18 i 34 anys declara que el lloc preferit per viure és la casa dels pares, i un 64% dels joves que no estan emancipats afirmen que han pensat alguna vegada en emancipar-se.(5)
Segons les dades de la composició de les llars d’Andorra,(6) el 36% dels joves entre 20 i 34 anys viuen amb els pares i el 55% viuen en parella, mentre que només un 4% viuen sols i aproximadament un 5% viuen amb altres persones amb les que no formen un nucli familiar. La proporció dels joves que viuen amb els pares va disminuint en funció de l’edat (el 76% dels joves entre 20 i 24 anys, el 32% dels que tenen entre 25 i 29 anys, i el 7% dels que tenen entre 30 i 34 anys), alhora que augmenta la proporció dels que viuen en parella (el 15% dels que tenen entre 20 i 24 anys, el 59% dels que tenen entre 25 i 29 anys i el 83% dels que tenen entre 30 i 34 anys). Aquestes dades mostren d’una banda que l’edat mitjana d’emancipació –definida com l’edat a la que la majoria de joves estan emancipats– estaria entorn els 25 anys (considerant com a emancipats els joves que no viuen amb els pares), i d’altra banda que la majoria dels joves emancipats viuen en parella (molt pocs viuen sols o amb altres persones amb les que no formen un nucli familiar).
Forma de convivència segons l’edat
Proporció de joves emancipats i no emancipats segons l’edat
Els joves nascuts fora d’Andorra s’emancipen abans que els joves nascuts a Andorra: el 60% dels joves entre 20 i 34 anys nascuts a Andorra viuen amb els pares i el 34% viuen en parella, mentre que només el 24% dels nascuts fora d’Andorra viuen amb els pares i el 65% viuen en parella. Aquesta diferència es pot atribuir al fet migratori, ja que una part dels joves nascuts fora d’Andorra arriben al país per motius laborals i ja estan emancipats, mentre que els joves nascuts a Andorra continuen vivint amb la família d’origen durant més temps (tarden més a emancipar-se).
També s’observa que les dones s’emancipen abans que els homes (el 41% dels homes entre els 20 i 34 anys viuen amb els pares enfront del 31% de les dones, mentre que el 63% de les dones viuen en parella davant del 47% dels homes). El fet que els homes, en general, s’emancipin més tard pot ser degut a que tradicionalment han estat els sustentadors principals de la llar, de manera que han d’esperar fins a assolir l’autonomia econòmica i una relativa seguretat i estabilitat laboral per poder exercir aquesta funció.
Forma de convivència segons l’edat i país de naixement
Forma de convivència segons l’edat i sexe
Factors que incideixen en l’emancipació
Sembla evident que l’entorn material determina la possibilitat d’emancipar-se. Així, la situació dels joves en el mercat de treball condiciona l’emancipació, ja que en la majoria dels casos els recursos per obtenir l’autonomia econòmica provenen de l’activitat laboral. D’altra banda l’elevat preu de l’habitatge limita les possibilitats d’emancipar-se. De fet, segons els joves aquests són els principals factors que dificulten la seva emancipació.(7)
En el cas d’Andorra, si bé la majoria dels joves treballen, es considera que el problema és que hi ha un nivell de vida molt alt en relació als salaris, destacant el cost de l’habitatge com un dels factors que més dificulta l’emancipació. Les dades confirmen aquesta dificultat, ja que en relació al salari mitjà dels joves (que varia segons l’edat i el sector d’ocupació, entre 1.100 euros de mitjana els assalariats que tenen entre 20 i 24 anys, 1.332 euros els que tenen entre 25 i 29 anys, i 1.540 euros els assalariats entre 30 i 34 anys),(8) els preus dels habitatges, tant de compra com de lloguer, estan per sobre del cost d’accés que es considera acceptable (el 30% dels ingressos).(9)
“jo tinc un sou molt baix i no m’arriba...una de les causes podria ser el sou, jo estic bé, però una de les causes és el sou, me’n vaig a un pis i no arribo ni pel lloguer (...) els sous molt baixos...ja que jo fa tres anys que cobro el mateix, vuit-cents seixanta euros i vamos (...) però al nivell dels sous que hi ha i a nivell del que val un lloguer...l’altre dia em va dir un senyor que volia llogar el seu pis per vuit-cents euros i jo li vaig dir ostres, però si aquest és el meu sou de tot un mes! i amb seixanta euros, que em sobren, no m’arriba ni per a pagar el telèfon com qui diu " (dona, 24 anys, no emancipada)
“jo penso que l’econòmic...la comoditat pot ser, però el problema és l’econòmic...si fossin més baratos els lloguers...la gent no s’acomodaria tant a casa.”(dona, 24 anys, no emancipada)
A més dels factors materials (economia, mercat laboral i mercat immobiliari), els canvis en les relacions familiars (entre pares i fills), i les actituds, valors i expectatives dels joves i dels seus pares també incideixen en l’emancipació. La situació de major llibertat i permissivitat en relació als horaris, costums, etc., que troben els joves a la llar dels pares, i la comoditat i benestar de que què gaudeixen en molts casos, afavoreixen el retard de l’emancipació. Així, alguns joves reconeixen que estan molt bé a casa dels pares i no tenen pressa per emancipar-se, i abans de marxar de la llar familiar esperen aconseguir un nivell de benestar similar o millor.
no tinc ni cap horari ni cap obligació...ni el meu germà...jo vaig a dormir quan vull, quan no vull no hi vaig...ningú em demana que he fet...ni allà on vaig, ni que deixo de fer...” (home, 31 anys no emancipat)
“sí, jo tinc la meva habitació, amb el meu vídeo, DVD, la meva TV...i a meva àvia m’ho fa tot...com vols que marxi de casa...” (dona, 24 anys, no emancipada)
Fins i tot entre els joves que tornen a casa dels pares després de finalitzar els estudis, predomina un clima de negociació i d’adaptació mútua, tot i els canvis que suposa aquest retorn.
“jo penso que és qüestió d’equilibri, per exemple. Jo vaig estudiar a Barcelona i ...després de tres anys estudiant tornar a casa dels pares va ser complicat...va ser complicat perquè tu tornes i ets diferent i ells estan aquí i no canvien les seves normes i demés..., però són conscients de que tu no ets el mateix, que ets diferent...doncs clar, s’ha de tornar a establir un equilibri...” (home, 26 anys, emancipat)
Per la seva banda, en molts casos en molts casos els pares prefereixen que els fills continuïn estudiant (com a estratègia perquè puguin assolir una millor inserció al mercat laboral) o que estalviïn si ja estan treballant, i mostren certa reticència a que s’emancipin si no és per formar un nou nucli familiar (amb la parella).
i és que hi ha molts pares: “ah és que el meu fill té dues carreres!” Per quedar bé no? (...) i no estimulen a fer sortir el fill de casa...” (dona, 24 anys, no emancipada)
“jo penso que cap pressió, tot al contrari...si quan estava a punt de marxar fora per feina, ells em van buscar la feina perquè em quedés, vull dir i no...i no, no en tenen ganes (...) que veuen com que si no surts casada de casa, o no surts en parella, o no sé...” (dona, 28 anys, no emancipada)
També cal destacar la relació que existeix entre la ideologia familista (caracteritzada per la dependència i solidaritat familiar) i el règim de benestar propi dels països del sud d’Europa (Espanya, Grècia, Itàlia i Portugal), amb un Estat del benestar poc desenvolupat (model catòlic o model mediterrani),(10) on la família assumeix importants funcions de protecció social per als seus membres, factors que endarrereixen l’emancipació dels joves. En aquestes societats els joves segueixen lògiques de protecció i seguretat, i la majoria no s’emancipen fins que es casen o van a viure en parella, mentre que en els països del centre i nord d’Europa els joves poden marxar abans de casa dels pares gràcies a les prestacions de l’Estat, però també perquè els pares afavoreixen la seva autonomia i els estimulen a emancipar-se abans de formar una parella.(11)
A Andorra la majoria dels joves quan s’emancipen van a viure amb la seva parella, i aquesta és la situació de convivència preferida per la majoria.(12) De fet, tot i que hi ha diferents motivacions per emancipar-se (necessitat de sentir-se autònom i independent, disposar d’un espai propi, etc.), en molts casos el fet de casar-se o anar a viure amb la parella és el motiu decisiu per a l’emancipació.
el desencadenant per a sortir de casa va ser que em vaig casar, en un primer moment em vaig ajuntar i desprès em vaig casar...” (home, 31 anys, emancipat)
“jo estava molt bé a casa meva, jo si no hagués conegut a la meva parella m’hagués quedat a casa...” (dona, 26 anys, emancipada)
Així, sembla que l’emancipació necessita un impuls inicial com pot ser la decisió de casar-se o anar a viure en parella, la immigració, la tensió o la crisi familiar, l’oportunitat d’un habitatge de fàcil accés, una ajuda pública o familiar, etc. Sense aquest impuls l’emancipació es posposa.(13)
En definitiva, hi ha una sèrie de factors que s’interrelacionen, interactuen i incideixen en l’emancipació dels joves, de manera que la combinació d’aquests factors pot explicar la decisió de continuar o sortir de la casa dels pares: la finalització dels estudis, l’assoliment d’una situació laboral estable i que proporcioni uns ingressos suficients, el cost de l’habitatge, el paper de la família i les polítiques socials, la consolidació d’una relació de parella per formar una nova llar, els valors i expectatives dels joves, etc. Així doncs, l’emancipació és una decisió voluntària i desitjada, però condicionada per les possibilitats d’afrontar-la.
BIBLIOGRAIA
- Moreno A. (2002): “ El mito de la ruptura intergeneracional en los jóvenes españoles” a Revista de Estudios de Juventud, núm. 58.
- Casal, J. et alt. (2003): Enquesta als joves de Catalunya 2002: avançament de resultats. Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Secretaria General de Joventut. Col·lecció Aportacions, núm. 19. Disponible a:
<http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/publicacions/aporta19.htm>
- Caixa Andorrana de Seguretat Social: Estadístiques. <http://www.cass.ad>
- Comisión de las Comunidades Europeas (2002): Libro Blanco de la Comisión Europea: Un nuevo impulso para la juventud europea, Oficina de Publicaciones Oficiales de las Comunidades Europeas, Luxemburgo. Disponible a:
<http://europa.eu.int/comm/youth/whitepaper/download/whitepaper_es.pdf>
- Consejo Económico y Social (2002): La Emancipación de los jóvenes y la situación de la vivienda en España. Madrid, Consejo Económico y Social. <http://www.ces.es>
- Centre de Recerca Sociològica (2005): Composició de les llars a Andorra. Lleida, Pagès Editors.
- Centre de Recerca Sociològica: Observatori tercer quadrimestre del 2004. Disponible a: < http://www.iea.ad/cres/observatori/observatori.html>
- du Bois-Reymond, M.; López Blasco, A. (2004): “Transiciones tipo yo-yo y trayectorias fallidas: hacia las políticas integradas de transición para los jóvenes europeos” a Revista de Estudios de Juventud, núm. 65.
- Gaviria, S. (2002): “Retener la juventud o invitarla a abandonar la casa familiar. Análisis de España y Francia” a Revista de Estudios de Juventud, núm. 58.
- Gil Calvo, E. (2002): “Emancipación tardía y estrategia familiar (El caso de los hijos que ni se casan ni se van de casa)”. Revista de Estudios de Juventud, núm. 58.
- IARD (2001) (eds): Study on de state of young people and youth policy in Europe.
Disponible a: <http://europa.eu.int/comm/youth/doc/studies/iard/summaries_en.pdf>
- Parella, S. (2000): “La relació entre política familiar i estructura social: el cas espanyol”. Revista Catalana de Sociologia, núm. 12.
Notes a peu de pàgina
(1) Al llarg de l’article es presenten dades d’una enquesta realitzada pel Centre de Recerca Sociològica (CRES) l’any 2003 sobre la composició de les llars d’Andorra, dades de l’Observatori del tercer quadrimestre del 2004, i dades qualitatives a partir de l’anàlisi d’un grup de discussió i entrevistes amb joves residents a Andorra i amb persones vinculades al sector immobiliari i financer realitzades l’any 2004.
(2) IARD (2001) (eds): Study on de state of young people and youth policy in Europe .
(3) Du Bois-Reymond, M.; López Blasco, A. (2004): “Transiciones tipo yo-yo y trayectorias fallidas: hacia las políticas integradas de transición para los jóvenes europeos” a Revista de Estudios de Juventud , núm. 65.
(4) Comisión de las Comunidades Europeas (2002): Libro Blanco de la Comisión Europea: Un nuevo impulso para la juventud europea, Oficina de Publicaciones Oficiales de las Comunidades Europeas, Luxemburgo.
(5) Centre de Recerca Sociològica: Observatori tercer quadrimestre del 2004.
(6) Centre de Recerca Sociològica: Composició de les llars a Andorra. Lleida, Pagès Editors.
(7) Segons les dades de l’Observatori del tercer quadrimestre del 2004, un 27% dels joves emancipats declara que la principal dificultat que va tenir per emancipar-se va ser l’econòmica, per un 16% va ser l’accés a l’habitatge (escassetat, preu elevat), i per un 7% la manca de feina. Entre els joves no emancipats que han pensat en emancipar-se però encara no ho han fet, aquests també són els principals motius (un 29% diu que no s’ha emancipat per problemes econòmics, un 30% pel preu de l’habitatge, i un 3% perquè no té un treball estable, mentre que un 20% diu que no s’han emancipat perquè estan estudiant i un 9% perquè estan bé).
(8) Caixa Andorrana de Seguretat Social. Estadístiques: Salari mitjà per grup d’edat de gener a desembre del 2004. Elaboració pròpia.
(9) Malgrat no disposar de dades oficials dels preus de l’habitatge, de les entrevistes amb professionals del sector immobiliari es despèn desprèn que la mitjana del preu de compra d’un pis a Andorra està al voltant dels 3.000 euros el m 2 i la mitjana del preu dels lloguers estaria en 600 euros mensuals.
(10) Parella, S. (2000): “La relació entre política familiar i estructura social: el cas espanyol”. Revista Catalana de Sociologia, núm. 12.
(11) Gaviria, S.: “Retener la juventud o invitarla a abandonar la casa familiar. Análisis de España y Francia ” a Revista de Estudios de Juventud, núm. 58.
(12) Segons les dades de l’Observatori, el 42% dels joves entre 18 i 34 anys que estan emancipats, declaren que el principal motiu per emancipar-se va ser anar-se’n a viure en parella o casar-se, mentre que un 34% diuen que el principal motiu era voler un espai propi, ser més independent, un 13% declara aspectes relacionats amb el treball, i en menor proporció va ser pels estudis (3%) o les males relacions familiars (3%). A més, entre els joves no emancipats, un 46% també pensa que quan s’emancipi anirà a viure amb la seva parella, i en conjunt (entre els emancipats i no emancipats), independentment de la seva situació actual, un 64% dels joves considera que la situació ideal de convivència és amb la seva parella.
(13) Casal, J. et alt.: (2003): Enquesta als joves de Catalunya 2002: avançament de resultats. Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Secretaria General de Joventut. Col·lecció Aportacions, núm. 19.
